e-scudell@

Avui hi ha eleccions parlamentàries a Grècia. Són les 19.49 i, per ara, encara no hi ha dades de vots, només sondejos.

Malgrat tot, ells ja van bé torrats i amb un somriure als llavis.

Quina gran filosofia! Participar és l’important, sí senyor! Celebrem el que sigui, beguem i trenquem plats!

Com m’agraden els grecs, el iogut grec i l’amanida grega. Sí senyor!

Veurem com queda el Parlament… Sobretot per l’apatia política que han provocat els incendis d’aquest estiu entre la població i perquè, per primer cop a la història, un partit de l’extrema dreta podria formar part de la cambra -segons els sondejos-.

Avui es reuneixen George Bush i el president rus Vladimir Putin. Una nova trobada en un dels moments més tensos des de l’acabament de la Guerra Freda.

Precisament ahir, vaig dinar amb una parenta russa. M’explicava la situació del país, tan bell físicament, i tan deteriorat en les seves entranyes. En culpava el comunisme, i els recels i desigualtats que, segons ella, ha generat. En culpava, també, els països que tenen capital rus bloquejat, com Japó. Defensava Putin. I recordava Gorbachov com un home massa avançat al seu temps, quan el poble rus no estava preparat per a la Perestroika.

Jo, des de la ignorància de la distància, recordava la situació a Txetxènia, el terrorisme, els infants que esnifen cola al metro. Parlàvem d’una dictadura, d’un callar…

Per acabar ella dient-me: “Però no et pensis… Aquí, tampoc és tan diferent.”

En dies com avui, enyoro el meu poble…

S’acosten les municipals i és moment de fer de maruja… Que si Fulanito pactarà amb Menganito, que si en Joan li ha promès a en Pep una alcaldia… Al bar, ja es fan porres per apostar qui es quedarà amb l’alcaldia.

El poble creix, i, amb ell, la diversitat política. Sembla que tenim salut democràtica, però espero que la ciutadania sàpiga gaudir-ne.

Crec que falta, però, feedback entre els partits i la gent. No es tracta només de fer actes polítics -sardinades, paellades, arrossades…- per captar els seus vots, sinó d’anar més enllà. Potser un brainstorming a través d’un think tank? I el porta-a-porta, que als anys 90′ tan bé havia funcionat? On és ara el simpatitzant que, anys enrere, finançava les campanyes, per exemple? Actualment sembla que s’ha diluït per reconvertir-se en un gruppie temporal… Aix… i que en farien de bé les llistes electorals obertes…

Espero que els mitjans de comunicació locals/comarcals sàpiguen treure suc de la campanya, malgrat l’encotillament de la representació i el temps.

En dies com avui, enyoro el meu poble…

La figura d’en Pasqual Maragall sempre m’ha generat simpatia. Alcalde dels Jocs Olímpics, cara divertida… La seva imatge em sembla el relleu de l’avi Macià. No només per aparença, sinó per la càrrega simbòlica nacionalista que porta a la seva motxilla vital i que crec que, a la seva manera, ha defensat.

 Ara, més que mai, m’encurioseix la seva figura. En el moment del “3%” i “el soufflé” ja ho va fer, però ara renova aquesta empatia que li tinc amb les seves declaracions sobre l’Estatut. No perquè comparteixi la seva opinió, sinó perquè és un home amb personalitat, autèntic amb sí mateix i gens encotillat pel “llibre d’estil” del partit. Com diria el meu avi “les fot com les ases els pets”, i es queda tan ample. 

Segons un estudi d’Ipsos, la majoria de catalans voldria fer una cervesa amb en Pujol.  Jo, més aviat, dinaria amb en Pujol, faria unes tapes amb en Maragall… i la cervesa la reservaria per als col·legues, que alcohol i política mai s’han portat bé.

… Visca Catalunya!