Deliris de vianant
Murphy no era cap geni, no. Era ben normalet però, simplement, que va posar en paraules el que pensem la resta de la humanitat.
Aquesta setmana, sense anar més lluny: pintava tranquil·la… i ha estat caòtica! Sola a la feina, sense jefes… Mmmmmhh… Guai! Doncs no!! Servidors que peten, temes que se salten el control de seguretat… burrg… La part positiva és que he conegut informàtics molt simpàtics heheheh
Plegant a les tantes, i amb una adrenalina al·lucinant, em vaig posar a caminar. I caminant caminant, vaig anar de Pl. Catalunya a casa meva!! -i això té mèrit, tenint en compte que anava amb el bolso carregat, no faig passos de gegant, portava sabatetes de nena mona i sóc d’un poble on tothom agafa el cotxe per anar a la cantonada-.
Així, amb aq
uesta trauma rotllo “camino de Santiago”, vaig pensar que hi ha coses infinites a la vida. Sí. Per exemple, és infinita l’energia que tinc quan em llevo, i això que només he dormit 5 hores… Era infinitament collonut l’home que va descobrir el cafè… És impressonant veure com et dona suport infinit la gent que t’estimes facis el que facis -et poses un macedònia al cap i… tatxan!! estàs fantàstica!-. És genial que, un simple mail o gest, pugui fer-te sentir infinitament feliç.
Definitivament, hi ha coses infinites a la vida. Per exemple, l’egocentrisme que desprenem en aquests tipus de blogs. Però, per un més, no vindrà d’aquí…
Petons infinits, perquè sou infinits.
PD ME’N VAIG A FRANKFURT!!!! A txintxar-se infinitament! hehehehehehhe
