Avui estic cansada, com si tingués ressaca post-electoral amb efecte retardat. Sí… l’Eva ja ha dit: “Per fi, creia que eres incomensurable!”. Doncs gairebé, perquè quan era petita vaig caure a una marmita d’hiperactivitat, rotllo Obèlix… No ho sabíeu? 
En fi… Res important que no se solucioni amb una tarda de sofing al meu piset encantador… Potser demà…
He anat a comprar Chupachups (el seu creador té una casa al meu poble!).
N’he comprat uns de nous, que la caixa imita un paquet de tabac… I mireu què hi posa…
I n’hi ha diverses opcions… (Al meu paquet, el missatge de davant diu “6 momentos de placer”).
Bip bip… missatge… Ooopss, què vol, ara? Contesto… bip bip… un altre… Ostres, no… no sé ser convincent a aquestes hores… Ring ring… Trucada!! Arrrgghh! Em deixa anar un parell de frases lapidàries, d’aquelles que et fan trontollar sencera, i durant un minut estic a punt de caure. Però no, només ha estat uns segons. Em recomponc i em llevo esperitada.
Buff… tot dóna voltes i els pensaments s’estrellen… 
Ahir a la ràdio va ser brutal…
I al poble, l’Ajuntament ha canviat de dalt a baix i el PSC ha aconseguit la majoria absoluta. Quin crak, en Xavi! Tinc ganes de veure’l i dir-li que gaudeixi, però sense canviar. I pobre Joan, penso…
Entremig, m’apareixen sandàlies amb mitjons…
I torno a pensar en en Xavi i l’Esther, i que m’agradaria que fossin pares.
Entro a la cuina… hi ha menjar del càtering de la nit electoral que ara farà les funcions d’esmorzar.
Truco la Tere. Té el contestador. Odio els contestadors a les 8.15! Truco a la mare i m’encomana la seva energia.
Engego la TV i corroboro els resultats electorals de la comarca. Buf, déu ni do! Passo a en Schin Chan i menjo catèring.
Dutxa, córrer, sabates noves (esperem que no em facin mal!) i ipod carregat.
Buf… quin despertar més sobtat! Surrealista, però genial… La setmana comença forta
Hi ha molts motius pels que m’agradaria viure a Irlanda, moltes afinitats…
Però avui vull parlar del recompte de vots de les eleccions. Les eleccions legislatives es van celebrar dijous… i avui dissabte encara estan fet el recompte de vots. Que ja t’imagines la penya bebent cervesa i fotent catxondeo… a aquest pas, deuen obrir una papereta diària… tots fent-se el ronso, xerrant…
En fi… M’agradaria viure a Irlanda per tenir aquesta patxorra recomptant vots.
Estic davant de l’ordinador sola al despatx. Tinc la sensació que les lents de contacte se m’estan enganxat al cervell. No estic cansada (avui he dormit!) però estic dispersa i les neurones dibuixen paradisos llunyans.
Mmm… ara em vindria de gust un crêpe de llimon
a d’aquells tan bons que fan davant el Museu Pompidou de París… Mmmm… O m’escarxofaria al sofà empatxant-me de crispetes i mirant desenes de capítols d’”Anatomia de Grey“… I voldria teletransportar-me a alguna cafeteria cuca, fent un tè amb els col·legues.
Però no… Només és dijous. I els dijous es fan llargsssssssss… com el camí de molles de pa d’en Hansel i la Gretel.
En dies com avui, enyoro el meu poble…
S’acosten les municipals i és moment de fer de maruja… Que si Fulanito pactarà amb Menganito, que si en Joan li ha promès a en Pep una alcaldia… Al bar, ja es fan porres per apostar qui es quedarà amb l’alcaldia.
El poble creix, i, amb ell, la diversitat política. Sembla que tenim salut democràtica, però espero que la ciutadania sàpiga gaudir-ne.
Crec que falta, però, feedback entre els partits i la gent. No es tracta només de fer actes polítics -sardinades, paellades, arrossades…- per captar els seus vots, sinó d’anar més enllà. Potser un brainstorming a través d’un think tank? I el porta-a-porta, que als anys 90′ tan bé havia funcionat? On és ara el simpatitzant que, anys enrere, finançava les campanyes, per exemple? Actualment sembla que s’ha diluït per reconvertir-se en un gruppie temporal… Aix… i que en farien de bé les llistes electorals obertes…
Espero que els mitjans de comunicació locals/comarcals sàpiguen treure suc de la campanya, malgrat l’encotillament de la representació i el temps.
En dies com avui, enyoro el meu poble…
La figura d’en Pasqual Maragall sempre m’ha generat simpatia. Alcalde dels Jocs Olímpics, cara divertida… La seva imatge em sembla el relleu de l’avi Macià. No només per aparença, sinó per la càrrega simbòlica nacionalista que porta a la seva motxilla vital i que crec que, a la seva manera, ha defensat. 
Ara, més que mai, m’encurioseix la seva figura. En el moment del “3%” i “el soufflé” ja ho va fer, però ara renova aquesta empatia que li tinc amb les seves declaracions sobre l’Estatut. No perquè comparteixi la seva opinió, sinó perquè és un home amb personalitat, autèntic amb sí mateix i gens encotillat pel “llibre d’estil” del partit. Com diria el meu avi “les fot com les ases els pets”, i es queda tan ample.
Segons un estudi d’Ipsos, la majoria de catalans voldria fer una cervesa amb en Pujol. Jo, més aviat, dinaria amb en Pujol, faria unes tapes amb en Maragall… i la cervesa la reservaria per als col·legues, que alcohol i política mai s’han portat bé.
… Visca Catalunya!
